Semblava carnestoltes, tot el món portava màscares meravelloses llevat dels xiquets. Podia entreveure que els ulls dels meus companys i amics només em miraven a mi. M'observaven amoïnats perquè no duia carassa. Sense la màscara, jo era diferent. Un estrany.
Què feia jo enmig d'ells? Em sentia buit envoltat de gent que evitava mostrar el seu rostre i feia veure que en tenia altre. La màscara no els deixava gaudir ni de les carícies, ni de les besades per por a les galtades.
Vull aspirar a ser feliç i no únicament semblar feliç. Els sentiments i les reflexions substituiran als interessos i a la incoherència. Així, m'embarque per cercar una illa on trobar-me i oblidar les màscares per sempre.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada