És repugnant com els partits majoritaris de l'Estat Espanyol, PP i PSOE, semblen més preocupats per desacreditar-se amb temes de corrupció que per reduir el nombre d'aturats. El més neguitós de tot és veure llurs ineficaces polítiques per eixir de la crisi, que ens han dut a tindre gairebé 5 milions d'aturats en l'Estat Espanyol i més de 500.000 al País Valencià.
El PSOE optà inicialment per incrementar la despesa pública per crear treball i pagar els subsidis als aturats contra la crisi. Posteriorment, ha virat cap al neoliberalisme, retallant la inversió pública i privatitzant part de les empreses públiques rentables per aconseguir finançament. També ha pujat els impostos indirectes com l'IVA i donat diners als bancs sense cap contraprestació. Les conseqüències tots les sabem, més del 21% d'Atur.
Igual o més preocupant són les propostes del PP. Per a ells, tota la crisi és culpa de ZP i obliden que on manen ells, com al País Valencià, la cosa no hi està gens millor. Llurs propostes són baixar els impostos, abaratir l'acomiadament de treballadors i retallar la inversió pública. Volen fer les mateixes polítiques que feia el seu model de govern, el d'Irlanda, que va caure en crisi i va haver de ser rescatat urgentment per la UE i el FMI.
Els EUA i els països avançats han pres les mateixes polítiques econòmiques per combatre les crisis deflacionistes des de la II GM fins avui. Aquestes polítiques anticrisi, que l'economista Paul Krugman ha etiquetat com el “pacte keynesià”, consisteixen en reduir els tipus d'interès, baixar els impostos i augmentar la despesa pública. Tanmateix, la UE està trencant aquest pacte recomanant pujar els interessos, incrementar els impostos indirectes, rebaixar els impostos directes i retallar la inversió pública.
El sistema neoliberal europeu està esgotat i es veu impotent front al model xinés d'economia mixta. Angela Merkel ha proposat lligar els beneficis als jornals per incrementar la competitivitat i productivitat empresarial europea. L'idea seria bona si els resultats empresarials no foren manipulats amb tanta facilitat. Així doncs, només es pot garantir que els beneficis privats repercutesquen en els empleats si els propietaris i socis són els mateixos treballadors. Açò s'anomena economia social o del “tercer sector”.
Les fórmules empresarials que formen el “tercer sector” són les cooperatives, societats laborals, mutualitats, empreses d'inserció laboral, centres especials de treball i confraries de pescadors. Empreses com grup Eroski, Fagor, Caixa Popular, Caja Laboral, Consum, Irízar, Lagun Aro, Edesa o Abacus són exemples de l'èxit d'aquest model alternatiu i democràtic d'empresa social.
Altres virtuts de l'economia social són la creació de treball estable i arrelat a l'àmbit local, evitant la deslocalització industrial. També, tenen millor resistència a les crisis gràcies a llur adaptabilitat per ajustar la producció, redistribuir el nombre d'hores o alterar els sous. La seua democràcia interna genera una cultura de responsabilitat i de riscos compartits en l'economia social que no existeix al model neoliberal, com indica José Luis Monzón, catedràtic d'Economia aplicada de la Universitat de València.
En conclusió, l'economia social no és una utopia, més aviat és l'alternativa al capitalisme neoliberal en crisi. Aporten ja a l'Estat Espanyol 2'5 milions de treballs i són el 10% del PIB. Així doncs, jo tinc clar com pot el sector privat eixir de la crisi econòmica.
Eloi Pomar i Timoner. Historiador econòmic.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada