11 de set. 2013

Willy el Tronat (relat breu en català)-Eloi Pomar




Et va colpir presenciar l'agressió i els insults d'aquell cap rapat a l'equatoriana. Al dia següent, vas comprar un esprai de defensa personal. Tu no ets estranger però mai saps si el proper en patir la violència seràs tu. Des d'aquell dissabte nit, no podies deixar de pensar que no vas fer res per ajudar-la. Et consolava que tampoc ningú, a tot el vagó, la va defensar d'aquell skin head.


Apareixia William Wallace entrant a cavall per la teua finestra i t'esclafia el cap amb una bola de ferro per la teua traïció. Mories gitat al llit, com a Mornay en la pel·lícula Braveheart. El rostre de Mel Gibson era el de l'equatoriana i Mornay tenia la teua cara. Nit rera nit, el mateix malson et visitava. Eixa equatoriana podria haver estat la teua mare, cosina, amiga, la teua germana... i tu no havies fet res per impedir que l'agrediren.

Com tots els dissabtes nit, tornaves de treballar amb el tren des de València cap a Gandia. Allò estava ple de joves de camí a les discoteques, tots ells amb moltes ganes de desfasar-se i oblidar la meravellosa societat en la que vivim. El fum i el flaire dels seus porros et recordaven la teua no llunyana joventut. Tanmateix, a tu únicament et preocupava trobar l'oportunitat de demostrar-te que no eres un covard invencible o un desertor mai derrotat.


Arribà el moment que esperaves. Al mateix vagó on tu estaves assegut, quatre sud-americans de vint i molts anys increpaven un grupet de sis xics i xiques de vora 18 anys. Quatre són massa per a mi a soles, vas pensar. Et vas preguntar què faria William Wallace si estiguera en el teu lloc. Ell li mostraria el cul a l'oponent per fer que vingueren al seu terreny. I després què?


Li vas ensenyar el cul, sense pensar molt, als quatre sud-americans. Van deixar els sis pollets ràpidament i et miraren. Ells i els seus insults, al so de reguetó, avançaren cap a tu. Què podries fer ara? Arruixares la cara dels quatre amb el teu esprai, encara que tot el vagó va patir els seus efectes coents. Te'n vas eixir ràpidament i, des de la zona entre vagons, observaves els seus crits i plors.


Entrares a repartir potades als quatre incautes que havien despertat la teua fera. Cap frase digna de recordar et vingué al cap. Res com els sermons de Samuel L. Jackson a Pulp Fiction. No res, només donaves hòsties. De sobte, quatre braços t'agafaren per l'esquena. Eren els dos guardes de seguretat. D'on havien eixit si mai hi ha seguretats al tren els dissabtes per la nit? Esprai també per a ells. Caigueren a terra cridant per la coïssor. A ells si els vas dir un parell de coses mentre els pegaves unes quantes potades. “Sempre arribeu tard, fills de puta !!!”.

El tren s'aturà i les portes s'obriren. Era la parada de “El Romaní”. No n'era la teua però vas baixar i cridares “Llibertat”. Ningú va escoltar-te al vagó, degut als seus xiscles de dolor. L'adrenalina et feia volar mentre fugies. Quin guirigall vas muntar allà només en 10 minuts. L'únic que vas fer de William Wallace fou mostrar el cul i el crit de llibertat. La resta et recordava més aviat a Michael Douglas a “Un dia de fúria”. Estaves  ja fora de l'estació. Et perseguirien?


El món no és com les pel·lícules, pensares mentre buscaves la forma d'arribar fins a Gandia des d'allí. Tu havies defensat als indefensos i, tot i així, els seguretats t'havien reprès a tu. Espera, a les pel·lícules també passa. En V de Vendetta, el Zorro o Robin Hood, els que ajuden als desposseïts són assetjats pels que governen i els seus aparells repressors. En aquell moment, t'adonares que els governants declaren sempre herois als seus fidels botxins.


Tu no volies ser bo ni pretenies atacar als dolents, només havies fet el que t'agradaria que feren per tu. Sols havies ajudat a sis xiquets, tombant a quatre moniatos. Però això et feia sentir bé de nou després de la mort de la teua germana Clàudia. Des de que va faltar ella fa nou anys, sense èxit buscaves sempre eixe benestar en companyia de Jack Daniels, entre pols blanca o amb amigues de peatge.

Sabies que tornaries a defensar als que ho necessitaven perquè això et feia feliç. Malgrat que la teua criptonita romania en cada cantó d'aquella ciutat de vicis, ho faries. Perquè Willy el Tronat, com et coneixien a Gandia des de l'embolic en aquell concert de Loquillo, havia trobat el seu propi camí cap a la felicitat.

CONTINUARÀ...

1 comentari:

  1. Ei, m'agrada el teu estil! És molt particular i atractiu. Enhorabona!

    ResponElimina